CIRCULAR PEL MASSÍS DE CADIRETES 
(passant per la ruta megalítica)

En temps de pandèmia de COVID-19 i aquest any que les festes de Nadal han estat diferents a tota la vida, amb l'excusa de com que no tenim cap dinar familiar i que no podem sortir de la comarca ens decidim a anar a pujar al cim del Puig de Cadiretes. 

La ruta escollida es tracta d'un recorregut circular que passa per menhirs i dòlmens (ruta megalítica) i com que no tenim pressa ens entretenim fent fotos i gaudint de les vistes al mar. 

Agafem la carretera que ens porta de Llagostera fins a Tossa i estacionem el cotxe al costat del Santuari de Sant Grau d'Ardenya, on iniciem la ruta.

Comencem a les 10 del matí, amb un fred que pela, uns 2°C, però amb un cel extraordinàriament serè. Agafem una pista direcció Est just davant el Santuari i resseguint pel lateral d'un parc infantil. Seguim les marques de color groc que, passant pel costat de la casa del Federal, ens porten fins La Creu de Fusta, la qual trobem passat un encreuament i al costat del marge de la nostra esquerra. 

En aquest punt reculem uns 20-30 metres per agafar una pista amplia i de pujada que hem trobat abans de la Creu amb un desnivell d'uns 50 metres  que ens fa matar el fred i a mitja pujada aprofitem per treure'ns alguna peça de roba. 

Hem abandonat les marques grogues, ja que deixem el sender i ens enfilem per una pista de desemboscar tot creuant la línia elèctrica. Un cop dalt, ens desviem a l'esquerra i seguim recte deixant la pista que gira a la dreta i seguim per un camí més estret, que ens porta fins a una pista que hi ha la ruta de BTT-1, girem cap a la dreta i seguidament en uns 20-30 metres, girem a l'esquerra, deixant la ruta de BTT-1. Seguim la pista uns 300 metres on trobem un trencant a l'esquerra, que ignorem i seguim recte, per finalment, sortir a la pista per on recórrer el GR-92. (Arribar aquí es una mica enredat per la quantitat de camins tot i que si portem GPS o mapa, i amb orientació i sabent a on ens dirigim seguint les indicacions atentament, no ens perdrem. En cas de perdre'ns, si trobem el GR, i anem direcció Nord, arribarem a la carretera). 

Arribats al GR, en un encreuament, estem a tocar del Para-dolmen d'en Garcia. Un cop visitat ens dirigim direcció de baixada seguint el GR fins passar pel Menhir de Montllor i seguidament a pocs metres més avall arribem a la corba on tenim un bon mirador per observar Tossa de Mar i part de la costa de la comarca de la Selva. 

Desfem pel camí que hem arribat i agafem el primer trencant de l'esquerre que sense desviar-nos en cap moment ens durà fins al Montllor petit (402mt). Tot i que no sembla cap cim es el punt més alt de la carena que estem recorrent. En aquest punt trobarem indicadors que ens senyalen la Vall de Roc i Tossa R-2. Finalment arribem en una corba on comença una forta baixada. Per aquesta zona hi trobarem el Para-dolmen de ses Rates. Mentre l'anem buscant ens n'adonem que en la mateixa corba hi tenim un corriol que va recte i ens hi endinsem. Un altre mirador al mar, quatre fotos i retornem a la recerca del  Para-dolmen. Amunt i avall ens n'adonem que ens l'hem passat per alt entre el mirador on ens trobem i el Montllor petit. (Per trobar-lo: Un cop al Montllor petit a mitja baixada on sembla que hi ha un trenca-aigües de la pista es troba el corriol un xic amagat). Ens hi posem dins i el trobem amagat a la nostra dreta. 

Ara sí, ens dirigim al cim del Puig de Cadiretes, tot i que ens queda un trosset. Baixem la forta pendent, atents de no relliscar i caure de cul i malgrat que trobem diferents encreuaments agafem sempre els trencalls de la dreta dirigint-nos cap a la Vall de Roc fins a tornar a trobar les marques grogues (circular de Cadiretes que s'inicia a Tossa de Mar) que ens portarà fins a l'encreuament del cim tot pujant per pista uns 2 kms.

Un cop arribats en aquest ens toca seguir les indicacions i agafar un corriol fressat que ens durà fins al cim. Primer ens dirigeim a una torre de guaita dels bombers que els més atrevits podem pujar per una escala i observar la panoràmica de 360º. Fantàstiques vistes de la Costa Brava del Cap Roig fins a Blanes i del Pirineu amb el mític Canigó. També la mitja muntanya de la Serra de l'Albera, el Montseny i com no les inconfusibles agulles de Montserrat. Contemplem els pobles de Llagostera, Cassà de la Selva, Santa Coloma de Farners...  Sense paraules, vistes d'ocell des del cim! 

Baixem per l'escala del punt de guaita i ens anem al veritable punt geodèsic del Puig de Cadiretes que ens queda a uns 30 metres. Enfilem per unes pedres on anem trobant diferents pessebres i una llibreta del Grup excursionista de Tossa, que aprofitem per deixar-hi el nostre missatge. Observem les vistes des del cim i desfem el camí pel mateix corriol fins a retrobar la pista per on hem vingut. Seguim la pista per continuar la nostre ruta dirigint-nos a la característica Pedra-Sobre-Altra. 

Per arribar-hi seguim el GR per la pista ample fins que arribem a un cartell amb un PR groc i blanc, on indica el camí al nostre objectiu malgrat nosaltres l'ignorem i seguim recte, on passat 25 metres hi trobem mig amagat el Menhir d'en Llach- Seguint la pista a uns 200 metres, hi ha un corriol a la dreta, que conflueix amb el camí ignorat anteriorment. Finalment arribem al destí, unes pedres immenses que semblen haver estat estratègicament posades amb un barret al damunt. Està equipada amb cadenes i una escala per pujar-hi al damunt, tot i que poc aconsellable i amb la responsabilitat de cadascú. 

Per finalitzar la ruta i arribar al lloc d'inici podem anar-hi per la carretera asfaltada o bé fer un xic de drecera passant per una urbanització que sembla està abandonada i a mig fer. Finalment arribem a St Grau. 

CIRCULAR VALLTER - CANIGÓ

CIRCULAR VALLTER – CANIGÓ- Vallter

Ruta circular des de l'estació de Vallter al cim del Canigó per la carena i tornada per els encantadors pobles de Pi i Mantet, fent nit al Refugi de Marialles.

En feia de dies que teniem la ruta a la llista e pendents... i finalment avui dia 13 de juliol de 2019 arriba el dia! 

Entre uns i altres hem aconseguit engrescar algun amic i finalment som sis: en Quim i l'Irene, amics i del Grup Esquelles d'Amer, en Marc B i en Jep Maria de les Planes (com jo), la Jordina i un servidor. 

Toca llevar-se d'hora i sortim d'Amer quasi de nit, però el repte s'ho val i ens treiem la mandra ràpid- Deixem el cotxe a l'aparcament superior de l'estació de Vallter 2000 a les 7:00 del matí. Sembla que el temps acompanyarà, potser massa i tot, això que anem ben proveïts pel sol amb aigua, menjar i tot el necessari pel refugi. 

Iniciem el nostre objectiu que tot i que el fem en dues etapes ens queden per davant 57,5 quilòmetres i uns 3.440m de desnivell positiu (i negatiu) o sigui que endavant les cames.

Comencem la ruta passant pel lateral dret de l'edifci de l'estació d’esquí en direcció al coll de Mantet on no acabem d’arribar-hi, ja que ens desviem cap a la dreta a mitja pujada després de creuar el torrent per accedir al Pla de Coma Ermada. 

A partir d’aquí tenim un terreny bastant planer i de bon fer. Seguim el camí amb el nostre objectiu de teló de fons, el Canigó, que ens serveix de referència gran part de l'etapa d'avui. Anem escalfant les cames quan arribem a la Portella de Callau on hi ha l’encreuament per anar direcció a Roca Colom que nosaltres ignorem perquè ja el tenim conegut i seguim per l’esquerra, deixant els pics a la nostra dreta.

Anem seguint el camí carener que amb bon temps no té pèrdua i és de bon fer sent bastant planer fins el moment. En pocs quilòmetres observarem davant nostre que anem arribant a la cresta de les Esquerdes de Rotjà. És una formació de pedres curiosa i que ens serveixen de referència tot deixant-les a la nostra dreta i a partir de les quals el camí va de baixada.

Passades les Esquerdes de Rotjà arribem al Coll de Roques Blanques on trobem una pista forestal que seguim fins arribar al famós Pla Guillem.  En aquest punt toca estar atents a desviar-nos a la nostra dreta sobre el pla (deixant la pista forestal que va directe a refugi de Marialles) per dirigir-nos al Pic de Set Homes. (Com a referència és el pic que tenim davant nostre resseguint la pista forestal).

Abans de començar l'ascens al cim fem una parada al Coll de Bocacers. Esmorzem una mica per agafar forces per continuar la ruta quan de sobte se'ns apropa un Runner francès força perdut i ens pregunta per anar al Canigó. Ens mirem amb rialles, alguns perquè no sabem com respondre'l i d'altres perquè ens n'adonem que vé ben bé de la direcció del Canigó i va completament en direcció contrària.  Entre català, un francès rovellat i quatre senyes sembla que ens acabem entenent!

Un cop tips seguim la marxa, ara sí però, toca posar a prova els bessons per pujar al Set Homes que acabem anomenant tot bromejant el "Mil Homes". Un cop dalt m'adono que a mi precisament no m’ha anat gaire bé fer la parada per menjar ja que vaig molt carregat de cames... però no tinc excusa.... toca seguir! 

Continuem la ruta fent repetjons força xulos durant uns 3 quilòmetres tot pujant i baixant uns desnivells d’uns 100 metres amunt i avall fins que arribem al costat del Pic de Tretze Vents. Aquí començarem el descens fins sota el Pic del Canigó.

Val a dir que aquest tros de baixada és un camí bastant dret i poc fresat que ens porta fins als Gorgs du Cady. Passat aquests, poc més endavant, és on trobem el camí de pujada al Canigó des de Marialles. En aquest punt fem una parada per dinar una mica i agafem forces per pujar la famosa xemeneia i assolir el nostre objectiu. 

*Hi ha l’opció de fer el pic del Canigó passant des del pic de Tretze Vents i seguint els pics de Roc Negre i Puig Sec. No podem donar informació del camí perquè el desconeixem. 

Havent dinat enfilem camí amunt. Al cap de poc de començar la pujada trobem una font on aprofitem a proveïr-nos d’aigua i refrescar-nos ja que el matafesols avui apreta de valent. 

A continuació trobem uns zig-zags fins la Portella de Valmanya. Poc després arribem finalment sota la Xemeneia que malgrat el cansament ens ho agafem amb ganes a veure qui dels sis arriba abans a dalt! Una pujada divertida pels que ens agrada grimpar i fer la mona. 

I amb 26 quilòmetres al sac i 8h justes arribem a les 15h al cim del Canigó de 2.785 metres. Contemplem les esplèndides vistes i ens felicitem per la fita assolida alhora que aprofitem a immortalitzar el moment amb fem quatre fotos. 

Ara ja només tenim en ment la cervesa que ens espera al refugi així que decidits anem avall. La baixada de la Xemeneia cal fer-la amb precaució tant per un mateix com pels que podem trobar que pugen, ja que podem relliscar o fer caure pedres.

Desfem el mateix camí fins a trobar el que es dirigeix al Refugi de Marialles tot seguint el GR-10. 

Seguim la marxa passant pel davant d'una cabanya coneguda amb el nom de Refugi d'Aragó. Seguim sense parades cap a Marialles que queda a uns 8,8 km des del Canigó. 

Aquest tram és totalment diferent al concorregut fins ara i a mida que baixem de cota anem trobant més boscos de pins i creuant torrents o rierols. I que llargs se'ns fan aquests últims quilòmetres, serà que només tenim la birra al cap? 

I per fi... Mariaaaaalleeeees! Amb quasi 35 km al damunt ens instal·lem al refugi, ens refresquem com toca per dins i per fora amb una bona dutxa que les dues dones s'arrisquen a fer-la amb aigua tal i com raja....que valentes!

Fem un bon sopar mentre batallem la tornada de demà que segons els guardes, al nostre ritme, tardarem unes 6-7hores i ens posem al corrent de la meteo que sembla que ens respectarà fins al migdia. 

Dia 2. Som-hi doncs... només queda la tornada i a per un bon dinar! 
Un cop ben esmorzats i equipats ens acomiadem de Marialles i ens dirigim al nostre punt d'inici, Vallter.
Comencem sortint del refugi per anar fins la pista principal de terra on hi ha una corba i un rètol amb diferents indicacions. Deixem el GR-10 per qual vam arribar ahir, malgrat el tornarem a trobar més endavant a la Cabana de l'Alemany. Així doncs seguim la carretera de terra i de pujada, ja que sembla que de baixada també arribaríem a Py però possiblement havent de fer part del camí per asfalt i per tant optem per la opció de fer-ho per pista. Més o menys són uns 3 kms de pista de pujada on amb l'ajuda del GPS i estant atents la deixem quan trobem un corriol a la dreta de baixada, que és fàcil de saltar-nos sinó estem atents. Corriol, corriolet i deu ni do com baixa en picat, sort que encara anem prou frescos! 

Arribem a Py just al pont d'entrada del petit poble. Curiosament ens trobem amb uns runners que havien sortit del refugi com nosaltres i que han passat pel GR-10.
Creuem el pont i ens dirigim al poble saludant algun dels pocs habitants que hi viuen i que curiosament ho fan en català, possiblement perquè ens han sentit a parlar-lo. Ens demanen cap on ens dirigim i els comentem que cap a Vallter quan un d'ells ens diu: "Afanyeu-vos que trobareu pluja cap al migdia". I quanta raó ha tingut aquest home...!

Passat el poble ens dirigim cap a Mantet passant pel Coll de Mantet tot pujant per corriols que retallen la carretera asfaltada i creuant-la en algun moment. Arribem dalt el coll on podem contemplar la vall amb el poble de Mantet al mig. En toca creuar-lo per seguir la nostra ruta.
Visitem el bonic poble i aprofitem per agafar aigua en una font tot dirigint-nos cap riu Mantet el qual toca creuar-lo sense massa dificultats. Retrobem el GR i seguim tot començant la pujada, no massa forta però continuada, tot resseguint la vall de la ribera de l'Alemany, passant per bosc d'avets i diferents prats.

A uns 1960 m d'altitud, hem de deixar el GR-10 per desviar-nos a la nostra esquerra seguint els senyals grocs dirigint-nos cap a la Cabana de l'Alemany passant pel pas de les Soques. 

Anem desperdigats tots seguint el camí cap a la Portella de Mantet, alguns carregats de cames i d'altres de cap, per sort però, tots som molts tossuts!

Seguim la vall fins que quedem sota la Portella de Mantet on trobarem la pujada més dreta que per sort no és massa llarga.  Arribem dalt amb una bona suada i una boira que no ens deixa veure res. Per sort ja estem a terreny conegut!  I just abans que la pluja ens atrapi acabem de desfer el camí fins a Vallter per anar a buscar als cotxes i acabar-ho amb un bon tiberi a Setcases per celebrar la nostra feta.

Una ruta fantàstica per les nostres fronteres que deixant de banda el quilometratge i el desnivell no comporta massa dificultats a nivell tècnic exceptuant l'entretinguda xemeneia del Canigó. 

 

LA PORTA DEL CEL

La Porta del Cel, és una ruta que transcorre pel Pirineu Lleidatà, concretament al Pallars Sobirà, i l'Ariège, la regió de França a la qual pertany la vessant nord de la Pica d'Estats. La ruta, que es pot fer en 4 o 5 dies depenent de la forma física de cadascú, uneix 4 refugis, passa pel poble de Tavascan i ens porta quasi bé a tocar al Cel passant pel cim més alt de Catalunya entre d'altres.

Nosaltres vam decidir fer-ho de la següent manera: 

1:Càmping Bordes de Graus-Refugi de Certascan: 12,5kms +1.500m -620m  

2:Refugi de Certascan-Refugi de Pinet: 13,3 kms +1.350m -1.350m

3:Refugi de Pinet - Refugi de Vallferrera: 13,3 kms +1.100m -1.400m

4:Refugi de Vallferrera - poble de Tavascan: 20,3kms +1.315m -2.100m

5:Tavascan - Càmping Bordes de Graus: 4,2Km +290m -50m

Nosaltres vam començar la ruta des del Càmping Bordes de Graus on vam fer-hi nit.

Vam deixar el cotxe al mateix i ens vam registrar els cinc artistes que ens vam apuntar a fer la ruta; en Quim, en Sergi, en Pau, la Jordina i jo mateix. 

Per començar, a l'hora de sopar vam fer un bon tiberi de muntanya, per agafar forces per tota la ruta. Un 10 de sopar a les Bordes!

Teníem les lliteres en una cabana, preparada ja pels excursionistes, situada al costat de la masia principal. Allà érem els cinc del grup i dos companys que vam conèixer durant el sopar, amb els quals vam compartir part del recorregut, així com les tardes i vespres als refugis.

Dia 1

Ens aixequem per anar a esmorzar apunt per iniciar el primer tram fins al refugi de Certascan. Comencem la ruta des del mateix càmping baixant en direcció al riu per creuar-lo. Seguidament ens desviem cap a l'esquerra i seguim pel camí lateral del riu passant per la dreta de la Presa de Graus a poca distància del càmping. 

Anem seguint el camí sense pèrdua per una zona boscosa fins a trobar  Noarre, un poblat de bordes del terme municipal de Lladorre on els pastors hi portaven el bestià.

Pont abans d'arribar a les bordes de Noarre.

Passem per dins el poblet i ens dirigim cap a la nostra dreta respecte la direcció que venim, agafant un caminet per pujar fins el coll. 

Deixant les bordes de Noarre al darrere.

El camí puja suaument fins al Forat de Guerossos, malgrat fins la Pleta de Guerossos s'enfila més considerablement per arribar a l'estany Blau del Mig.

Saltant sota els Estanys Blaus.

Estany del riu Guerossos.

Vista de la vall de Noarre i els estanys Blaus.

A partir d'aquí, ens desviem cap a la dreta per arribar al Coll de Certascan, on podem seguir recte per anar cap al refugi de Certascan (recomanable en cas de mal temps o cansament) o bé, si les circumstàncies acompanyen, com en el nostre cas, acabem de pujar fins al Pic de Certascan  de 2.853 metres. 

Per fer-ho més còmodament i fent una mica de trampa vam deixar les motxilles amagades darrera una roca al coll. Anar cara amunt sense pes és una altra cosa, oi?! 

Admirem les vistes que tenim des de dalt divisant el refugi de Certascan i el majestuós llac glacial natural més gran de Catalunya, el llac de Certascan. Un lloc espectacular amb una vista de 360º on podem contemplar el recorregut que hem fet i cap on ens hem de dirigir.

Arribant al cim de Certascan.

Vista de l'estany de Certascan, el més gran de Catalunya.

De sobte van aparèixer els dos veterans que vam conèixer a Graus, forts com roures i amb un munt de quilòmetres a les cames. Ens van explicar que compartien aventures muntanyeres cada estiu des que eren ben petits i es conegueren estiuejant a Planoles. Una història ben bonica.

Seguidament tornem al coll per recollir motxilles i acabar d'arribar al nostre destí fent camí de baixada. 

Al refugi hi trobem bastanta gent i també el famós burro que serveix per facilitar el subministrament d'aliments entre d'altres. A la nit, tot i el fred que feia a fora, a les habitacions vam quedar rostits de calor, així que alguns vam decidir anar a prendre l'aire i d'altres a l’wc per buidar les famoses llenties un xic aigualides d'en Jacques, el guarda del refugi. La nostra sorpresa va ser trobar cua als banys i ple de gent a la intempèrie fent companyia al burro!

Arribada al Refugi de Certascan.

Estany de Certascan.

Dia 2

Sortim en direcció al refugi de Pinet, avisats pel guarda de no fer-nos massa il·lusions quan veiem el destí per primer cop, ja que caldrà donar una bona volta per arribar-hi. I us ben asseguro que així va ser... com aquell qui busca una oasi en mig del desert.

Marxant del refugi el segon dia de ruta.

Pic de Certascan i la zona del refugi a l'altre costat de vall.

Emprenen la ruta i només de començar el camí ens porta de baixada cap a l'Estany Petit. Continuem avall fins a una bifurcació on ens enfilarem al Coll de Llurri fent zig-zag. A partir d'aquí anirem descendint passant pels Estanys de Romedo, els quals voregem fins a desviar-nos a l'est per enfilar-nos fortament al Port de l'Artiga (2.477 metres). 

Vista de l'Estany de Romedo de dalt.

Arribant a la Presa de Romedo.

Un cop dalt observem la vall que ens espera davant nostre. Una magnífica tartera amb una colla d'enormes blocs de granit, a prova de turmells delicats, amb la qual descendim fins a 350 metres de desnivell. Alguns saltant com nens i d'altres patint com mai, el pedregam finalitza arribant a uns aiguamolls on ens desviarem a la dreta per tornar a enfilar-nos a l'esquerra del torrent que veiem i així arribar a l'estany de Montestaure (2.300 metres). Aquí, girarem un xic a l'esquerre, per anar a buscar una altra tartera i una cresta per arribar al Pont Recou (2.447 metres). Seguidament perdem desnivell fins a trobar el Coll de Picou d'Estela, punt on podem divisar el refugi de Pinet mirant de no exaltar-nos massa recordant les paraules del guarda, malgrat algun més optimista crida... ja hi som!!

Tartera de blocs de pedra passat el port de l'Artigue (Fr.)

Descendim avall, ja per territori francès, tram al qual es perden del tot les poques marques de la Porta del Cel, així que la paciència i el GPS ens seran de gran ajuda per orientar-nos. La lògica ens pot jugar una mala passada ja que la intenció es dirigir-se linealment cap al refugi però topem sempre amb un abisme per on passa el riu i contemplem sempre el refugi a l'altra banda. Així doncs després de varis intents, toca remuntar pràcticament tot el riu deixant-lo a la nostra esquerre. Passem l'alçada del refugi de Pinet i trobem l'únic camí que ens permetrà creuar el riu i després de passar per unes grapes baixarem suaument fins al refugi.  

Vistes al refugi de Pinet, des del coll de Picou d'Estela.

Arribant al refugi de Pinet abans de creuar el torrent.

Arribem al Refugi de Pinet, uns dinen allà i d'altres aprofitem a treure pes de la motxilla amb les provisions que dúiem. A la tarda, per matar el temps i fer-nos els valents vam anar a posar els peus dins l'estany amb l'aigua, com no, geladíssima. Malgrat que el bany està prohibit, l'ambient del refugi animant convençuts que no en seria capaç, en Sergi tot cofat, es va atrevir a posar-s’hi en calçotets de cap a peus... val a dir manera que s'hi va posar en va sortir, amb un punt blavós- cianòtic!

Un cop temperats tornem a refrescar-nos amb alguna cosa millor que l'aigua, alguna que altra cervesa que a aquelles alçades i amb l'atuïment de la caminada encara és més bona. Més tard el temps canvia i comença a caure alguna gota i ens comencem a preocupar pels companys que havíem conegut aquests dies i que no arribaven, ja que a més començava a fer-se fosc. Finalment però, arriben just per sopar i ens va fer molta gràcia quan un d'ells diu amb un to elevat... aquesta etapa és pitjor que pujar al Kilimanjaro! i després d'explicar-nos l'expedició al cim més alt d'Àfrica, tots enamorats de l'aventura vam anar a recuperar forces per l'endemà!  

Aquesta etapa en realitat va ser la més dura que vam fer, en fi... una bona pallissa amb fantàstics racons que recompensen de bon tros als massoques i amants de la muntanya.

Dia 3

Ens llevem de fosc,  esmorzem i sortim quan comença a  sortir el sol desfent un trosset del camí pel qual havíem arribat el dia anterior, però en comptes d'anar a trobar el riu ens desviem en direcció la Pica. 

El refugi de Pinet, marxant el tercer dia de ruta.

Anem deixant el riu a la nostra dreta fins a veure el primer estany, el conegut Estany de Riufred punt on ens desviarem a l'esquerre per anar a trobar l'Estany Montcalm. Realment el paisatge a aquestes alçades canvia radicalment i entre la manca de vegetació i les tonalitats fosques de les pedres donen un aspecte llunàtic a la zona que no deixa indiferent. Aquí ens desviem cap a la dreta, direcció sud cap a la Pica d'Estats, on anem ascendint per camins ben fresats on és impossible perdre's. Arribats en un coll seguim camí amunt, el qual haurem de desfer després d'assolir el cim més alt de Catalunya. Entre marques i fites ens anem situant ja que el cim es comença a emboirar i anem pujant sense descans fins a 3.143 metres. 

Pujada cap a la Pica d'Estats poc després de sortir del refugi.

Dalt la Pica d'Estats, punt més alt de la Porta del Cel.

Malgrat la boira vam fer les fotos d'honor i ens vam dirigir al Pic Verdaguer, que per la seva proximitat és fàcil poder afegir un altre 3.000 al sac. De la mateixa manera podem també accedir al Montcalm (3.077), el qual queda completament a la banda francesa. Amb bona visibilitat contemplaríem els estanys de Sotllo i d'Estats i part del recorregut al qual hem d'accedir. Així doncs per passar a la banda catalana tornem a descendir en direcció la vall desviant-nos a l'esquerre fins a trobar les marques del GR-11 que ressegueixen la cara nord del massís de la Pica i que després d'alguns repetjons puja al Port de Sotllo.  Sembla una porta d'accés de Catalunya a França a més amb una corrent d'aire que talla de valent. A partir d'aquí anem desfent el camí clàssic per assolir la Pica des de la banda catalana. Primer baixarem per la famosa tartera amb una forta pendent. Passarem pels bonics Estanys d'Estats i Sotllo i més avall trobarem una zona amb aiguamolls. Aquí la vegetació i l'aigua fan la caminada molt agradable. A partir d'aquí, fins al refugi de Vallferrera, el camí marcat amb fites i ben fressat es va fent una mica més monòton i les ganes d'arribar fan que aquest tram final se'ns faci una mica més llarg.  Finalment, arribats al destí, una bona dutxa per recuperar-nos, alguna cervesa, un bon sopar i cap a dormir.

Baixant de la Pica, esquiant sense esquís.

Baixant per la tartera del Port de Sotllo.

Arribant a l'estany d'Estats.

Dia 4 i 5

Ens aixequem aviat. Avui ens espera un tram llarg en quilometratge malgrat no tant tècnic i ja baixant a cotes més baixes.

Comencem descendint per anar a buscar la pista que accedeix al refugi, baixem per la vall de Vallferrera i a poca distància cal creuar el riu deixant-lo a la nostra esquerra per tal d'anar resseguint la vall. El bosc aquí és més espès i ens acompanya tot enfilant-nos fins a la Cabana de Basello i més amunt fent zig-zag fins el conegut Estany de Baborte, que disposa d'un curiós refugi lliure, una mena de "llauna" de color taronja butà difícil de passar desapercebut. Aquí la vegetació ja no és tant frondosa. 

Estany de Baborte al quart dia.

Aprofitem a repostar d'aigua ja que la ruta a partir d'aquí té pocs punts per recollir-ne i els pocs que hi ha estan envoltats bestiar amb algun purí de més. Passem el refugi de llarg resseguint l'estany per dirigir-nos cap al Coll de Sellente que ens queda a l'oest. Un cop dalt el descendim fins a trobar una zona molt humida on hi trobem dos pastors i una colla de cavalls. Després d'una petita conversa i quatre indicacions ens prenen per un xic bojos quan els hi diem que el nostre destí és Tavascan. Quatre rialles i força a les cames per enfilar-nos al següent coll que veiem a l'esquerra i que no deixa indiferent per la seva pujada, el Coll de la Llacuna. Entre renecs i riures, tots trèiem el millor i el pitjor de nosaltres per afrontar-lo. Un cop aquí, ens desviem cap a la dreta i seguim enfilant-nos fins a la Roca Cigalera que puja més lentament. Observem les esplèndides vistes amb la Pica majestuosa davant nostra i intuïm tot el recorregut assolit fins el moment per la panoràmica que ofereix el lloc. Continuem de baixada lentament fins a arribar a la Cabana de la Ribera, lloc on cal fitxar la tarja de pas per deixar constància del nostre esforç.

Pujada assolida fins al coll de la Llacuna.

Vista de la carena de baixada des de la Roca Cigalera.

Continuem baixant resseguint el riu i endinsant-nos cap al bosc. Aquest tram se'ns va fer etern pels grans flanquejos per la muntanya que en molts moments no perden desnivell i per contra veiem el poble que ens espera just a sota amb una piscina municipal immensa per fer-hi salt de trampolí des de aquella cota!

Vista de Tavascan abans de l'arribada del final de la ruta.

Arribem a unes cabanes on trobem el GR-11 i girem fins a trobar el poble de Tavascan. Aquí primer punt d'avituallament amb una primera cervesa i el desig de fer un bany a la piscina que es va esvair contemplant la porqueria de les nostres cames, entre d'altres llocs no tant visibles. Una mica hidratats vam deixar les motxilles a l'hostal on fèiem nit i vam decidir anar a recollir el cotxe al càmping d'on havíem sortit. Pel carrer lateral del riu remuntem el poble i anirem seguint el camí indicat uns 4,5 km sense deixar el riu en cap moment fins el càmping de Bordes de Graus per així acabar la nostra ruta de La porta del Cel. Fitxem conforme hem segellat la targeta a tots els punts i retornem cap a Tavascan per fer la part més important de la ruta... Una visita al bonic poble amb quatre fotos a les famosos formigues, algun gintònic, un bon sopar a l'Hostal Marxant i una bona clapada per recuperar forces.

Una ruta preciosa que transcorre per llocs poc concorreguts del nostre magnífic país. La duresa està en el fet dels pocs punts de parada, amb tant sols 4 refugis en el seu recorregut i que obliga, sinó es vol ampliar la duresa, a pernoctar en cadascun d'ells. El desnivell i el relleu tècnic no deixa indiferent a cap amant de la muntanya. Si teniu unes bones cames i un bon cap us animo a gaudir d'aquesta ruta fantàstica tant per la seva essència com per la gent de la zona.

Eps.... sabeu el millor de tot? A partir d'aquesta ruta tots vam tenir clar quina seria la sortida pel 2017... el Kilimanjaro!!!

 

TOUBKAL 4167mt. / MARROC

TOUBKAL 4167mt. / MARROC

Aquest cim el vam fer amb una agència de rutes de muntanya, agència del conegut Pako Crestas (Viatges mon petit).

Des de l'agència, ens van crear un grup de WhatsApp, per estar en contacte entre tots els que ens vam decidir pujar al cim més alt dels Atlas, érem un grup bastant gran, unes 25 persones d'arreu d'Espanya, amb parella, sols o amb amics, però vam tenir les mateixes ganes d'anar a fer aquest cim. Així que cap al Marroc.

Aquí, cada un feia el viatge a la seva manera, uns es passaven tota la setmana allà al Marroc, altres com nosaltres, un viatge llampec, per fer només el cim i alguns altres, que es quedaven algun dia més fer turisme. Només teníem la condició d'estar en un hotel de Marràqueix, el dia abans de la sortida per l'endemà marxar tots junts direcció cap a Imlil amb els mini busos que teníem a la nostra disposició. El poble d'Imlil és on s'inicia la ruta de pujada cap al cim del Toubkal.

Va arribar el dia de agafar l'avió i creuar l'Estret de Gibraltar des de l'aire. Alguns, ja feia dies que passaven fotos de Marroc per el WhatsApp, i d'altres que tot just començàvem a marxar de casa, Arribem a l'aeroport, dinem alguna cosa a dins, havent embarcat i tot, mentre anem fent temps esperant el nostre vol, ens arriba un missatge al grup, d'uns que estan allà fent cua per agafar un altre vol fent escala a Casablanca, ens apropem a la fila i els reconeixem per les motxilles que porten al damunt, els preguntem si eren els del nostre grup i aquí ens vam conèixer. Vam quedar que ens trobaríem a l'hotel més tard, però ells, van arribar a les tantes de la matinada, per l'escala del vol i el desastre de companyia i aeroport que anaven, nosaltres mateixos, els havíem explicat del problema que ens va passar en el viatge que havíem fet a Tanzània, i desitjar-los sort. 

Acabant d'arribar a l'aeroport de Marràqueix-Ménara, ens toca fer el Visat d'entrada al Marroc amb un Kaos que hi havia, no trobem papers per omplir les dades, desprès demanar un bolígraf a un policía, quan arribem a la fila de la Duana, una vintena de files amb desenes de persones per fila i no acabàvem mai. Finalment aconseguim passar, per anar a trobar un taxi que ens esperava a fora, anem mirant els cartells dels nostres noms i no hi havia cap a enlloc, finalment veiem una noia que marxa amb un taxista que havíem vist el seu nom i també era del grup, correm darrera seu i ens va portar, però no tenia nostre nom, va fer una trucada i gas cap a Marràqueix, ens va descarregar en un hotel que no era el que ens havien dir, vell i malparit, entrem a recepció, feines a entendre'ns i finalment arriba el guia de l'agència, ens diu que l'hotel que ens tocava estava complert, ens destinaven uns quants a aquest però que ens tocava compartir habitacions amb altres membres del grup, així que cada un per les seves i fins el dia següent.

Dia 1: Ens llevem per anar a esmorzar tots, a l'hotel on ens tocava anar i hi teníem la resta del grup, ens anem coneixent amb els companys mentre mengem, finalment toca agafar els mini busos per acostar-nos cap a Imlil, on farem la sortida, En un parell d'hores de camí per algunes carreteres estretes arribem al poble i ens reagrupem tots en un bar-botiga i lloguer de material de muntanya, allà ens recomanen a tots, portar grampons, pals i piolets ja que al cim està nevat, hi ha que portaven els seus i altres que vam haver de llogar-ho, per 5€/dia. Ja ens havien dit abans del viatge però la nostre decisió va ser llogar-ho allà i no embarcar maleta expressament per dos pals i uns grampons.

Vam començar la caminada, sortint de 1700mt d'altitud, passant per dins el poble on ens intentàven vendre de tot, anàvem agafant un camí cap a les afores tot de pujada, trobem una parada als 500 metres d'haver sortit del poble on ens venien pastes per menjar, seguidament arribem en una pista forestal que pasa per la part superior del poble, allà hi veiem gent que van i venen a peu, en cotxe, mules....   Seguint la carretera passant per el costat del poble de Aroumd, per acabar arribant davant una vall on a l'entrada trovàvem un control de guardes del Parc Nacional del Toubkal, on ens tocava registrar-nos per podre-hi entrar, el cas és que els guies ja es cuidàven del tràmits, passat el control i ens endinsàvem cap dins la vall, direcció Sud, fins que al final quedava més estreta on només surt el riu que baixa de les valls superiors, en aquest punt agafariem un corriol a la nostra esquerra que s'enfila , mentre anàvem seguint el camí passàvem per unes zones on hi han muntats uns bars i botigues on ofereixen begudes, sucs de taronja que el fan al moment, menjars... A mida que anàvem agafant altura, el cel es va anar tapant i ens vam trobar amb un bon tap de boira, finalment arribem al poblet de Marabout de Sidi Chamarouch, santuari per els peregrins amb mals espirituals. Vam passar la part inferior del poblet, ens enfilem de valent per el camí fent zigs-zags fins a arribar a la part mes alta del poble on ens espera un dinar que entre el tap de boira que ens va aparèixer i el fred que es va girar, tot el grup vam dinar amb una rapidesa que ningú volia estar allà dinant fora la terrassa i quedar congelat. A part dels guies que semblava que no tenien cap pressa.  En aquest poblet ja estàvem a 2400mts.

Desprès del dinar, vam marxar tots cap amunt ràpidament per no quedar petrificats allà, continuem per el mig del tap de núvols, fins que ens comença a caure una mini nevada que ens fa parar en un punt en quatre edificacions amb el seu respectiu bar, ens endinsem dins un cobert mig en ruïnes per reagrupar el grup i acabar d'arribar finalment al Refugi del CAF Toubkal a 3200mt.

Ens vam instalar cada un a la seva llitera, una vegada canviats de roba tots cap als menjadors a explicar les aventures de cada un i ens anàvem coneixent amb la resta del grup, mentre fèiem els Tés. Ens van donar un bon sopar i tots cap a dormir per descansar per l'endemà. Durant la nit va fer una nevada d'uns 15 cm.

Dia 2, ens vam aixecar a les 6 del matí, el sol encara dormia, vam esmorzar, agafar la maleta petita amb les quatre coses necessàries i quan clarejava a l'horitzó vam emprendre la sortida amb els grampons posats i cam al cim que hi faltava gent.  Vam anar pujant cada un al seu ritme però lentament ja que el guia ens anava frenant, abans d'arribar a mig camí del cim el guia ens demana si volíem parar a esmorzar allà o més amunt que hi havia una zona més plana i tots vam voler continuar per error, ja que cuan més amunt mes vent i fred ens feia, finalment no vam parar i directes cap al cim. Tot el grup va quedar dividit el diversos grups petits cada un amb els seus problemes, vam arribar al cim el primer grup d'uns deu, tots contents, glaçats, que no havia passat mai tant fred,  fent fotos de grups, sols, etc etc... A poc a poc anava arribant els grups, no tots, els primers vam marxar avall cap al pla que ens havíem d'haver parat a esmorzar, creuant-nos amb els companys i animant-los que ja els quedava poc per arribar al cim. Al punt d'esmorzar, vam fer reagrupació de tot el grup, el fred va disminuir, alguns només van arribar allà ja que tenien mal d'altura i amb vòmits, vam aprofitar per menjar alguna cosa i finalment, tots ens vam dirigir de tornada al refugi del Toubkal per dinar i havent dinat tornar a fer el camí de descens fins a Imlil que ens quedàvem a dormir al poble.

Camí de baixada que es va fer un pel llarg, amb les cames perfectes, ens anàvem creuant excursionistes que pujaven, mules i muleros carregats i cap amunt, tot dient "amigos"!!! Havent arribat a Sidi Chamarouch, vam parar en un bar on el guia en Pako, tots el coneixen, vam fer parada a fer el suc de taronja en una terrassa al costat del riu immillorable. Més avall del santuari ens trobàvem amb molts peregrins que pujaven a treure's els mals esperits de sobre.

Finalment arribàvem a l'hotel on ens esperava més té, ens vam anar a fer un volt per el poble per conèixer la gent i comprar quatre detalls, ens tornaven a oferir de tot i al millor preu, per variar.

Vam sopar tots i cap a dormir per finalment cada un, l'endemà a seguir les seves vacances o bé el camí de retorn a casa en el nostre cas.

Una bona experiència que va deixar molt bon gust de boca!!!

Entrada a la vall passat el control d'accés al Parc.





Accés al parc Nacional del Toubkal.



El refugi de matinada, iniciant la pujada al Toubkal.



Arribant al coll, sota el Toubkal amb el fred vent.





Arribant al Coll, sota el Toubkal.



Aproximant-nos a pocs metres del Toubkal.



Finalment dalt al Toubkal 4167Mts.

Salt d'aigua a pocs metres de la part superior del refugi.



Vistes del refugi del Toubkal.



Vista dels Burros carregats a la zona del refugi.