LA PORTA DEL CEL

La Porta del Cel, és una ruta que transcorre pel Pirineu Lleidatà, concretament al Pallars Sobirà, i l'Ariège, la regió de França a la qual pertany la vessant nord de la Pica d'Estats. La ruta, que es pot fer en 4 o 5 dies depenent de la forma física de cadascú, uneix 4 refugis, passa pel poble de Tavascan i ens porta quasi bé a tocar al Cel passant pel cim més alt de Catalunya entre d'altres.

Nosaltres vam decidir fer-ho de la següent manera: 

1:Càmping Bordes de Graus-Refugi de Certascan: 12,5kms +1.500m -620m  

2:Refugi de Certascan-Refugi de Pinet: 13,3 kms +1.350m -1.350m

3:Refugi de Pinet - Refugi de Vallferrera: 13,3 kms +1.100m -1.400m

4:Refugi de Vallferrera - poble de Tavascan: 20,3kms +1.315m -2.100m

5:Tavascan - Càmping Bordes de Graus: 4,2Km +290m -50m

Nosaltres vam començar la ruta des del Càmping Bordes de Graus on vam fer-hi nit.

Vam deixar el cotxe al mateix i ens vam registrar els cinc artistes que ens vam apuntar a fer la ruta; en Quim, en Sergi, en Pau, la Jordina i jo mateix. 

Per començar, a l'hora de sopar vam fer un bon tiberi de muntanya, per agafar forces per tota la ruta. Un 10 de sopar a les Bordes!

Teníem les lliteres en una cabana, preparada ja pels excursionistes, situada al costat de la masia principal. Allà érem els cinc del grup i dos companys que vam conèixer durant el sopar, amb els quals vam compartir part del recorregut, així com les tardes i vespres als refugis.

Dia 1

Ens aixequem per anar a esmorzar apunt per iniciar el primer tram fins al refugi de Certascan. Comencem la ruta des del mateix càmping baixant en direcció al riu per creuar-lo. Seguidament ens desviem cap a l'esquerra i seguim pel camí lateral del riu passant per la dreta de la Presa de Graus a poca distància del càmping. 

Anem seguint el camí sense pèrdua per una zona boscosa fins a trobar  Noarre, un poblat de bordes del terme municipal de Lladorre on els pastors hi portaven el bestià.

Pont abans d'arribar a les bordes de Noarre.

Passem per dins el poblet i ens dirigim cap a la nostra dreta respecte la direcció que venim, agafant un caminet per pujar fins el coll. 

Deixant les bordes de Noarre al darrere.

El camí puja suaument fins al Forat de Guerossos, malgrat fins la Pleta de Guerossos s'enfila més considerablement per arribar a l'estany Blau del Mig.

Saltant sota els Estanys Blaus.

Estany del riu Guerossos.

Vista de la vall de Noarre i els estanys Blaus.

A partir d'aquí, ens desviem cap a la dreta per arribar al Coll de Certascan, on podem seguir recte per anar cap al refugi de Certascan (recomanable en cas de mal temps o cansament) o bé, si les circumstàncies acompanyen, com en el nostre cas, acabem de pujar fins al Pic de Certascan  de 2.853 metres. 

Per fer-ho més còmodament i fent una mica de trampa vam deixar les motxilles amagades darrera una roca al coll. Anar cara amunt sense pes és una altra cosa, oi?! 

Admirem les vistes que tenim des de dalt divisant el refugi de Certascan i el majestuós llac glacial natural més gran de Catalunya, el llac de Certascan. Un lloc espectacular amb una vista de 360º on podem contemplar el recorregut que hem fet i cap on ens hem de dirigir.

Arribant al cim de Certascan.

Vista de l'estany de Certascan, el més gran de Catalunya.

De sobte van aparèixer els dos veterans que vam conèixer a Graus, forts com roures i amb un munt de quilòmetres a les cames. Ens van explicar que compartien aventures muntanyeres cada estiu des que eren ben petits i es conegueren estiuejant a Planoles. Una història ben bonica.

Seguidament tornem al coll per recollir motxilles i acabar d'arribar al nostre destí fent camí de baixada. 

Al refugi hi trobem bastanta gent i també el famós burro que serveix per facilitar el subministrament d'aliments entre d'altres. A la nit, tot i el fred que feia a fora, a les habitacions vam quedar rostits de calor, així que alguns vam decidir anar a prendre l'aire i d'altres a l’wc per buidar les famoses llenties un xic aigualides d'en Jacques, el guarda del refugi. La nostra sorpresa va ser trobar cua als banys i ple de gent a la intempèrie fent companyia al burro!

Arribada al Refugi de Certascan.

Estany de Certascan.

Dia 2

Sortim en direcció al refugi de Pinet, avisats pel guarda de no fer-nos massa il·lusions quan veiem el destí per primer cop, ja que caldrà donar una bona volta per arribar-hi. I us ben asseguro que així va ser... com aquell qui busca una oasi en mig del desert.

Marxant del refugi el segon dia de ruta.

Pic de Certascan i la zona del refugi a l'altre costat de vall.

Emprenen la ruta i només de començar el camí ens porta de baixada cap a l'Estany Petit. Continuem avall fins a una bifurcació on ens enfilarem al Coll de Llurri fent zig-zag. A partir d'aquí anirem descendint passant pels Estanys de Romedo, els quals voregem fins a desviar-nos a l'est per enfilar-nos fortament al Port de l'Artiga (2.477 metres). 

Vista de l'Estany de Romedo de dalt.

Arribant a la Presa de Romedo.

Un cop dalt observem la vall que ens espera davant nostre. Una magnífica tartera amb una colla d'enormes blocs de granit, a prova de turmells delicats, amb la qual descendim fins a 350 metres de desnivell. Alguns saltant com nens i d'altres patint com mai, el pedregam finalitza arribant a uns aiguamolls on ens desviarem a la dreta per tornar a enfilar-nos a l'esquerra del torrent que veiem i així arribar a l'estany de Montestaure (2.300 metres). Aquí, girarem un xic a l'esquerre, per anar a buscar una altra tartera i una cresta per arribar al Pont Recou (2.447 metres). Seguidament perdem desnivell fins a trobar el Coll de Picou d'Estela, punt on podem divisar el refugi de Pinet mirant de no exaltar-nos massa recordant les paraules del guarda, malgrat algun més optimista crida... ja hi som!!

Tartera de blocs de pedra passat el port de l'Artigue (Fr.)

Descendim avall, ja per territori francès, tram al qual es perden del tot les poques marques de la Porta del Cel, així que la paciència i el GPS ens seran de gran ajuda per orientar-nos. La lògica ens pot jugar una mala passada ja que la intenció es dirigir-se linealment cap al refugi però topem sempre amb un abisme per on passa el riu i contemplem sempre el refugi a l'altra banda. Així doncs després de varis intents, toca remuntar pràcticament tot el riu deixant-lo a la nostra esquerre. Passem l'alçada del refugi de Pinet i trobem l'únic camí que ens permetrà creuar el riu i després de passar per unes grapes baixarem suaument fins al refugi.  

Vistes al refugi de Pinet, des del coll de Picou d'Estela.

Arribant al refugi de Pinet abans de creuar el torrent.

Arribem al Refugi de Pinet, uns dinen allà i d'altres aprofitem a treure pes de la motxilla amb les provisions que dúiem. A la tarda, per matar el temps i fer-nos els valents vam anar a posar els peus dins l'estany amb l'aigua, com no, geladíssima. Malgrat que el bany està prohibit, l'ambient del refugi animant convençuts que no en seria capaç, en Sergi tot cofat, es va atrevir a posar-s’hi en calçotets de cap a peus... val a dir manera que s'hi va posar en va sortir, amb un punt blavós- cianòtic!

Un cop temperats tornem a refrescar-nos amb alguna cosa millor que l'aigua, alguna que altra cervesa que a aquelles alçades i amb l'atuïment de la caminada encara és més bona. Més tard el temps canvia i comença a caure alguna gota i ens comencem a preocupar pels companys que havíem conegut aquests dies i que no arribaven, ja que a més començava a fer-se fosc. Finalment però, arriben just per sopar i ens va fer molta gràcia quan un d'ells diu amb un to elevat... aquesta etapa és pitjor que pujar al Kilimanjaro! i després d'explicar-nos l'expedició al cim més alt d'Àfrica, tots enamorats de l'aventura vam anar a recuperar forces per l'endemà!  

Aquesta etapa en realitat va ser la més dura que vam fer, en fi... una bona pallissa amb fantàstics racons que recompensen de bon tros als massoques i amants de la muntanya.

Dia 3

Ens llevem de fosc,  esmorzem i sortim quan comença a  sortir el sol desfent un trosset del camí pel qual havíem arribat el dia anterior, però en comptes d'anar a trobar el riu ens desviem en direcció la Pica. 

El refugi de Pinet, marxant el tercer dia de ruta.

Anem deixant el riu a la nostra dreta fins a veure el primer estany, el conegut Estany de Riufred punt on ens desviarem a l'esquerre per anar a trobar l'Estany Montcalm. Realment el paisatge a aquestes alçades canvia radicalment i entre la manca de vegetació i les tonalitats fosques de les pedres donen un aspecte llunàtic a la zona que no deixa indiferent. Aquí ens desviem cap a la dreta, direcció sud cap a la Pica d'Estats, on anem ascendint per camins ben fresats on és impossible perdre's. Arribats en un coll seguim camí amunt, el qual haurem de desfer després d'assolir el cim més alt de Catalunya. Entre marques i fites ens anem situant ja que el cim es comença a emboirar i anem pujant sense descans fins a 3.143 metres. 

Pujada cap a la Pica d'Estats poc després de sortir del refugi.

Dalt la Pica d'Estats, punt més alt de la Porta del Cel.

Malgrat la boira vam fer les fotos d'honor i ens vam dirigir al Pic Verdaguer, que per la seva proximitat és fàcil poder afegir un altre 3.000 al sac. De la mateixa manera podem també accedir al Montcalm (3.077), el qual queda completament a la banda francesa. Amb bona visibilitat contemplaríem els estanys de Sotllo i d'Estats i part del recorregut al qual hem d'accedir. Així doncs per passar a la banda catalana tornem a descendir en direcció la vall desviant-nos a l'esquerre fins a trobar les marques del GR-11 que ressegueixen la cara nord del massís de la Pica i que després d'alguns repetjons puja al Port de Sotllo.  Sembla una porta d'accés de Catalunya a França a més amb una corrent d'aire que talla de valent. A partir d'aquí anem desfent el camí clàssic per assolir la Pica des de la banda catalana. Primer baixarem per la famosa tartera amb una forta pendent. Passarem pels bonics Estanys d'Estats i Sotllo i més avall trobarem una zona amb aiguamolls. Aquí la vegetació i l'aigua fan la caminada molt agradable. A partir d'aquí, fins al refugi de Vallferrera, el camí marcat amb fites i ben fressat es va fent una mica més monòton i les ganes d'arribar fan que aquest tram final se'ns faci una mica més llarg.  Finalment, arribats al destí, una bona dutxa per recuperar-nos, alguna cervesa, un bon sopar i cap a dormir.

Baixant de la Pica, esquiant sense esquís.

Baixant per la tartera del Port de Sotllo.

Arribant a l'estany d'Estats.

Dia 4 i 5

Ens aixequem aviat. Avui ens espera un tram llarg en quilometratge malgrat no tant tècnic i ja baixant a cotes més baixes.

Comencem descendint per anar a buscar la pista que accedeix al refugi, baixem per la vall de Vallferrera i a poca distància cal creuar el riu deixant-lo a la nostra esquerra per tal d'anar resseguint la vall. El bosc aquí és més espès i ens acompanya tot enfilant-nos fins a la Cabana de Basello i més amunt fent zig-zag fins el conegut Estany de Baborte, que disposa d'un curiós refugi lliure, una mena de "llauna" de color taronja butà difícil de passar desapercebut. Aquí la vegetació ja no és tant frondosa. 

Estany de Baborte al quart dia.

Aprofitem a repostar d'aigua ja que la ruta a partir d'aquí té pocs punts per recollir-ne i els pocs que hi ha estan envoltats bestiar amb algun purí de més. Passem el refugi de llarg resseguint l'estany per dirigir-nos cap al Coll de Sellente que ens queda a l'oest. Un cop dalt el descendim fins a trobar una zona molt humida on hi trobem dos pastors i una colla de cavalls. Després d'una petita conversa i quatre indicacions ens prenen per un xic bojos quan els hi diem que el nostre destí és Tavascan. Quatre rialles i força a les cames per enfilar-nos al següent coll que veiem a l'esquerra i que no deixa indiferent per la seva pujada, el Coll de la Llacuna. Entre renecs i riures, tots trèiem el millor i el pitjor de nosaltres per afrontar-lo. Un cop aquí, ens desviem cap a la dreta i seguim enfilant-nos fins a la Roca Cigalera que puja més lentament. Observem les esplèndides vistes amb la Pica majestuosa davant nostra i intuïm tot el recorregut assolit fins el moment per la panoràmica que ofereix el lloc. Continuem de baixada lentament fins a arribar a la Cabana de la Ribera, lloc on cal fitxar la tarja de pas per deixar constància del nostre esforç.

Pujada assolida fins al coll de la Llacuna.

Vista de la carena de baixada des de la Roca Cigalera.

Continuem baixant resseguint el riu i endinsant-nos cap al bosc. Aquest tram se'ns va fer etern pels grans flanquejos per la muntanya que en molts moments no perden desnivell i per contra veiem el poble que ens espera just a sota amb una piscina municipal immensa per fer-hi salt de trampolí des de aquella cota!

Vista de Tavascan abans de l'arribada del final de la ruta.

Arribem a unes cabanes on trobem el GR-11 i girem fins a trobar el poble de Tavascan. Aquí primer punt d'avituallament amb una primera cervesa i el desig de fer un bany a la piscina que es va esvair contemplant la porqueria de les nostres cames, entre d'altres llocs no tant visibles. Una mica hidratats vam deixar les motxilles a l'hostal on fèiem nit i vam decidir anar a recollir el cotxe al càmping d'on havíem sortit. Pel carrer lateral del riu remuntem el poble i anirem seguint el camí indicat uns 4,5 km sense deixar el riu en cap moment fins el càmping de Bordes de Graus per així acabar la nostra ruta de La porta del Cel. Fitxem conforme hem segellat la targeta a tots els punts i retornem cap a Tavascan per fer la part més important de la ruta... Una visita al bonic poble amb quatre fotos a les famosos formigues, algun gintònic, un bon sopar a l'Hostal Marxant i una bona clapada per recuperar forces.

Una ruta preciosa que transcorre per llocs poc concorreguts del nostre magnífic país. La duresa està en el fet dels pocs punts de parada, amb tant sols 4 refugis en el seu recorregut i que obliga, sinó es vol ampliar la duresa, a pernoctar en cadascun d'ells. El desnivell i el relleu tècnic no deixa indiferent a cap amant de la muntanya. Si teniu unes bones cames i un bon cap us animo a gaudir d'aquesta ruta fantàstica tant per la seva essència com per la gent de la zona.

Eps.... sabeu el millor de tot? A partir d'aquesta ruta tots vam tenir clar quina seria la sortida pel 2017... el Kilimanjaro!!!